Però des del el govern de la Generalitat (ERC - Junts per Catalunya), tot i la gravetat de la situació, està a punt d’aprovar uns pressupostos pel 2020 (amb el beneplàcit d’EnComúPodem), que només persegueixen perpetuar aquest sistema i un model territorial basat en el monocultiu del turisme i sense cap projecte viable i diversificat que faci del Pirineu un lloc on valgui la pena viure. 

Analitzant les inversions previstes a l’Alt Pirineu i l’Aran és evident que el model de territori que és vol perpetuar no posarà al centre les persones ni el territori sinó els interessos econòmics d’uns pocs. 

El fet que a partides com benestar i família (ajuda assistencial a la gent gran, suport econòmic per les residències, etc.), agricultura, ramaderia i pesca, habitatge social o indústria no es destini ni un euro, posa de manifest que la transició pausada cap a un altre model que aposti per la fixació de gent al territori no és un objectiu de qui governa la Generalitat.

És molt sorprenent que la única partida d’habitatge s’acabi destinant en la seva major part a obres de caire cultural: 197.942 € per la Casa Haro de Les i 368.236€ per la biblioteca de Sort –inversió aprovada per conveni a finals del 2018 i per tant executada en anualitats anteriors, essent en realitat un import que realment no es destinarà al territori aquest 2020-, deixant l’habitatge social orfe de dotació ja que els 386.421€ restants de la partida van a la urbanització de l’Horta de la Valira (Seu d’Urgell). Som l’únic territori del Principat que ens quedem sense dotació per dur a terme polítiques d’habitatge. En una zona que pateix una enorme gentrificació de lloguer turístic i de segones residències. També es posa de manifest, doncs, que l’accés a l’habitatge al Pirineu i l’Aran no és cap prioritat pel Govern.

A més, la única partida d’indústria de tot Catalunya és destinada íntegrament per fer millores a l’estació d’esquí de Boí-Taüll (164.000 €), recentment rescatada amb els diners de totes. Govern s’oblida completament que té centrals hidroelèctriques amb concessions caducades arreu del Pirineu que s’han de revertir a mans públiques, com marca la llei, i frenar l’espoli que les grans empreses energètiques estan duent a terme amb la nostra aigua, un bé comú de totes que ens han privatitzat. Recuperar el control de l’energia que produeix la nostra aigua podria ser una font d’ingressos per les nostres comarques per a poder revertir el greu desequilibri poblacional i territorial que patim.

Pel que es veu, govern té molt clar quin model turístic vol pel nostre Pirineu, tota la inversió de la partida de turisme és per a millorar les estacions d’esquí que gestiona Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya: 2.400.000 € per millores i explotació de la Molina i 1.400.000€ per millores i explotació de Port-Ainé i Espot. Cap cèntim per promoure un altre model turístic, familiar, respectuós amb el medi i amb el llegat cultural del territori.

Dels 29.642.515 € de transports tots són per fer inversions en consolidar el transport per carretera i de caire privat, trobem a faltar una aposta clara pel transport públic i plantejaments valents per trobar fórmules que transformin a mitjà termini el transport entre les valls. 

A nivell sanitari, hi ha partides previstes per l’Hospital Comarcal del Pallars, per l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i per acabar el CAP de la Seu d’Urgell. Però no es compromet cap euro per assumir la gestió íntegrament pública de l’Hospital de la Seu d’Urgell, ara gestionat per una fundació caduca i ineficaç que juntament amb un infrafinançament han portat l’Hospital a una precarietat en el servei i una manca d’especialistes insostenible. Tampoc hi apareix la construcció d’una residència pública a la Seu, necessitat urgent i reclamada de forma unànime. La xarxa d’empreses públiques i concessions privades de la sanitat, així com la seva opacitat, ja els està bé per mantenir un sistema de portes giratòries territorial que contracta càrrecs de partit.

A nivell d’infraestructures agràries i rurals no es preveu cap import pel Pirineu i l’Aran, essent quasi tota la partida pel canal Segarra-Garrigues, una macroinfrestructura que fa temps que estem pagant i que està servint perquè els preus dels lloguers de les terres s'hagin posat pels núvols i només a l'abast d’alguns grans terratinents.

Tot això en un territori on les dades del PIB parlen per si soles: un 3,2 % provinent de l’agricultura, un 12% de la indústria, un 10,6% de la construcció i un 74,3% dels serveis (dades de l’IDESCAT, 2017).

Com es veu en l’anàlisi de les dades, les partides d’inversions destinades al Pirineu i l’Aran passen per perpetuar un model territorial que només fa que augmentar la bretxa social de la població que l’habitem i condemna el territori a dependre totalment d’un turisme (de neu i totxo) que té els dies comptats en el context d’emergència climàtica i crisi integral en què estem immersos.

Tenim una economia altament terciaritzada, on l’agricultura hi té un minúscul pes i on el sector secundari és pràcticament testimonial, situació que es veu agreujada en comarques com l’Aran, totalment dependents del turisme.

La única solució que Govern proposa pel Pirineu i l’Aran és que continuem sotmesos al turisme estacional de l’esquí, potser perquè totes aquestes inversions acaben essent part de les millores que el COI demana a la candidatura dels JJOO d’hivern Barcelona-Pirineus o potser perquè simplement no tenen cap idea per revertir la greu situació en la que estem immerses.

Les nostres comarques pateixen un greu desequilibri territorial des de fa moltes dècades, que cada cop s’accentua més, i que ens acaba portant a envelliment, despoblament, precarització dels llocs de treball, manca d’expectatives de futur per a les nostre joves i un parc d’habitatge destinat majoritàriament a les segones residències.

La situació d’emergència que vivim ha fet aflorar els problemes estructurals que patim al Pirineu i l’Aran, raó per la qual creiem que és l’hora que entre totes repensem una nova societat i de treballar per fer-la realitat.

Per revertir aquesta greu situació ens calen polítiques socials i, evidentment, dotació pressupostària per executar-les, que apostin per l’habitatge social, perquè l’accés a l’habitatge digne és un problema per a la fixació de gent; per la millora de les nostres comunicacions, desplegament de la fibra òptica; millora de les vies d’accés als nuclis poblats; planificació d’un sistema de transport públic que permeti la interconnexió de totes les comarques del Pirineu i l’Aran i deixi d’estar lligat a una empresa privada propietat del Florentino Pérez (ALSA).

Poder envellir dignament als nostres pobles és també una necessitat. Cal un model d’assistència a la nostra gent gran no només basat en residències i aquestes, en tot cas, haurien de ser públiques. Però durant el 2020 no es destinarà cap dotació a la millora de les condicions de les nostres padrines.

Volem un Pirineu i Aran amb vida i oportunitats, on les nostres joves no siguin expulsades perquè no tenen oportunitats de futur, on puguem guanyar-nos la vida, que no haguem de ser dependents de la gran metròpoli i on hi puguem envellir i morir dignament.

Pirineu i Aran, 23 d’abril de 2020.